Mort metal·litzada (Dinorelat #5)

M’amago en un edifici proper i tanco la porta darrere meu, bo i travant-la amb una fusta. M’estiro al terra, panteixant. Flaixos sagnants traspuen en la meva memòria. Encara continuo sentint els planys famolencs a la distància. I la ferum putrefacta.

Des que van arribar no fa gaire, tot canvià. Ni les barreres, ni l’exèrcit, ni res els va deturar. Ningú sap d’on van sortir, ni què són. Només que són veloços i violents. I tenen gana.

Els rugits incrementen. Crits. Massa tard per a alguns.

M’aixeco, aterrida. Els planys deixen pas a un silenci sepulcral. Controlo la meva respiració i expecto qualsevol soroll proper. Res. I llavors, guaito una ombra en la foscor de la sala. Per un moment penso que ha sigut fruit de la meva imaginació fins que veig un d’aquells maleïts morts vivents apropar-se a mi lentament, amb moviments maldestres.

Com he  pogut ser tan idiota? Per què no he comprovat si l’edifici era segur abans d’entrar? No tinc temps de lamentar-me. Escodrinyo el lloc en busca de quelcom que ajudi a defensar-me. Em decanto per una barra de ferro que tinc a prop meu i espero, titil•lant, l’arribada de la criatura. Per sort només és un.

M’equivoco per segon cop. La porta del meu darrere comença a bategar, acompanyada d’una simfonia de planys desentonats. De moment, la fusta sembla resistir. Però, no hi ha la garantia que per sempre.

Però, primer de tot m’haig de concentrar en el monstre famolenc que ja quasi em té al seu abast. Preparo la barra, disposat a batejar el seu cap, talment com si d’un pilota de beisbol es tractés. I així ho faig. La testa de la criatura es desprèn entre guspires i ressons metàl•lics. Guspires? A pesar d’haver estat decapitat, tant les seves extremitats com les seves faccions del seu rostre segueixen en moviment. I de la seva testa n’ixen una munió de cables esfilagarsats, bo i espurnejant esporàdicament.

És un robot!

Tanmateix, no tinc temps per fer-me perquès. No per ara. La fusta de la porta comença a cruixir i els planys creixen.